serge

potser jo no estic en el mateix moment vital que quan bbo, potser hoke tampoc ho estiga.
potser demà m'agrade més, potser ho farà menys.
potser les col·laboracions no aporten
potser la lírica és més plana
potser falte amoeba a certs llocs
potser estarem tots equivocats

amb el singles que han anat trient ja esperàvem un treball notable, però una vegada escoltat el conjunt hi ha de cada joia que millora el resultat. igual en moments no té clar cap a on vol anar, però continua sent un dels millors àlbums de l'any

ojalà poder trobar una porteta i veure el mon tal i com ho fa aquest disc

el ball dins unes arrels extremadament tristes

esto sí que no me lo esperaba

es pot valorar aquest àlbum per com bo és o hem de fer-ho per tot el meravellós que va vindre darrere?

deien kokoshca això de "siempre hay una extraña fuerza que hace que salga una noche más, no lo puedo evitar", però una vegada comença la tardor més freda la força gira 180 graus i es transforma en la necessitat d'escoltar el debut de nacho vegas.

un disc gris, on l'asturià no amaga res del que vol narrar. començant per la portada, ja anem avisats que ens trobem davant un disc minimalista en molts sentits, però no en el sentimental. l'inici instrumental ens gela i ens manté en tensió, preparant-nos per a la nocturnitat de "al norte del norte".

"seronda" se sent com una abraçada afectuosa enmig de la boira, portada mitjançant un ritme constant, però no empallegós, amb moments tan… More

sabeu que em passa amb revolver? que és com un diumenge després de dinar. és un lloc on feliç i trist al mateix temps, amarg amb un punt de dolçor, increïblement redó malgrat totes les arestes que pot tindre. però per davant de tot és el disc més melancòlic dels de liverpool. només cal escoltar el tram eleanor rigby-i'm only sleeping-love you to per entendre aquesta grisor -també dins l'art del treball- que travessa l'àlbum com una fletxa ho fa amb el nostre cor.

és el treball on mccartney es disfressa de lennon i john ho fa del seu company, però també on harrison brilla amb llum pròpia i tot està al lloc. un puzle que funciona i que ara,… More

ja han passat quasi 10 anys d'aquest disc i cada vegada que l'escolte torna a emocionar-me com el primer dia. francisco nixon donant una classe magistral de pop partint de temes tan comuns com dolorosos. i clar, està el "capitán negrito".

possiblement és un poc menys redó que l'anterior, però continua sent una molt bona declaració d'intencions, amb més d'un tema excel·lent i que denota una capacitat compositiva molt per damunt de la resta de la seua generació

agradable i sentit com un café un matí de pluja a les 11 del matí

qué me dices

sabeu que va ser el primer disc que vaig comprar amb els meus diners?

joder, no inventen res ni és sobre salient, però funciona com un rellotge i és fresquíssim

està igual de bé que la desamortització d'espartero en contrast amb les de mazol i mendizabal

ser més directes de vegades no vol dir ser més coherents

quan el dnb és sentimental

plou molt poques vegades a valència, però quan ho fa tinc el privilegi de poder veure el mediterrani obrint l'aixeta. sembla que tot el que tenim al voltant de la costa queda congelat al temps, que el dia pot començar i acabar i realment no ha ocorregut res. però han passat moltíssimes coses, com descobrir aquest treball i no poder soltar-lo de cap manera. un pessimisme conscient, la mirada trista de young, les fotografies que amb tanta estima havíem fet caient d'on les havíem penjat i observar el mar com qui treu el cap a l'abisme.

hello darkness my old friend

és una llàstima que un treball amb cançons tan bones quede desmerescut per algunes males decisions

és realment satisfactori trobar totes les peces d'un puzzle al lloc

com eixe últim cap de setmana calurós abans de la tardor

julian, quina carrera més bona hagueres tingut si saberes filtrar el que està bé i el que està mal

Nunca ganan, nosotros sí ganamos el sábado. ¡AGUANTE RAMPER! ¡AGUANTE RAMPER!

díficil decidir entre mentires o veritats

hi ha certa bellesa en veure guanyar als mateixos de sempre després d'una mala temporada. notar com malgrat el temps que ha passat mantenen la forma i quan s'ho proposen poden noquejar a qualsevol rival que es pose per davant. tornar a treure-li mitja volta d'avantatge al segon cotxe i damunt, pavonar-se traient el dit pel monoplaça. vampire weekend podrien entrar dins d'aquest catàleg de guanyadors genials amb valls per pura "gossera", i "only god was above us" és un cim tan alt en tots els aspectes que fins i tot mirar cap a baix pot fer por. meta-música per totes bandes, tristor burgesa i arreglaments per dedicar-los un llibre sencer. el somriure de qui ho ha guanyat tot i… More

meh-nuda gelor de nou

innegablement un cim que sembla al mateix temps l'epitafi de tota una escena

igual me pegue un tir al cul si torne a escoltar alguna vegada més açò

més fresquet que un polo a juliol